L’Institut de la Màcula ja aplica a Barcelona el primer fàrmac aprovat per frenar la degeneració macular atròfica, una malaltia que afecta un de cada quatre persones de més de 80 anys i que fins ara no tenia cap teràpia eficaç. El Dr. Jordi Monés ha explicat en una entrevista radiofònica la gènesi del tractament i com han aconseguit portar-lo a la clínica de la capital catalana.

La degeneració macular associada a l’edat (DMAE) en la forma atròfica provoca que la retina es vagi morint progressivament. La visió central s’esvaeix de manera irreversible i, fins fa poc, la medicina no disposava d’eines per frenar-ho. Ara, per primera vegada, hi ha un tractament aprovat per la FDA nord-americana que canvia aquest panorama, i l’Institut de la Màcula és un dels centres pioners en aplicar-lo a l’Estat.

Trenta anys de recerca, una idea pionera

Monés va explicar al programa En bones mans, d’Onda Cero Catalunya (emès el 27 d’abril de 2026), el llarg camí que ha portat fins a aquesta fita. «Des que vaig acabar oftalmologia i vaig anar als Estats Units —recorda—, vaig dedicar-me des del primer dia a la DMAE. Fa 30 anys estàvem amb beceroles.»

El punt d’inflexió va arribar al voltant de l’any 2006, quan Monés col·laborava amb una companyia nord-americana —fundada per companys seus de Harvard— que investigava fàrmacs per a la forma exsudativa de la malaltia. «Jo els vaig insistir molt que un d’aquests l’apliquéssim a les formes atròfiques», va explicar. En aquell moment, ningú hi apostava: la forma atròfica generava menys urgència terapèutica que la humida. Però Monés va impulsar un assaig clínic el 2006 que va deixar uns primers resultats prometedors. Anys després, aquell camí va continuar i el fàrmac ha acabat sent un dels dos primers aprovats per a la DMAE atròfica. «La idea de posar-ho dins d’un ull per a la forma atròfica, de veritat que va ser meva. És una mica la meva criatura».

Frenar, no curar: el primer pas d’una nova era

El tractament consisteix en injeccions intravítries —directament a l’interior de l’ull— amb una periodicitat mensual o bimensual. Els resultats no impliquen curar ni revertir la pèrdua de visió ja produïda, però sí frenar-ne la progressió. «Rescatem anys a la ceguesa», resumeix Monés, traçant un paral·lelisme amb l’Alzheimer: «El dia que tinguem un fàrmac que faci que, en lloc que t’ocorri en tres anys, te’n passin cinc, ja és un primer pas.» La humilitat científica i el missatge d’esperança es barregen en el relat d’un metge que ha dedicat tota la carrera a aquesta malaltia.

El paper de l’epigenètica en la degeneració macular

La DMAE atròfica no és fruit exclusivament de la genètica. Monés va subratllar durant l’entrevista la importància dels factors epigenètics, és a dir, aquells elements ambientals i de comportament que modulen l’expressió dels gens al llarg de la vida. «L’epigenètica és allò que modula la genètica», va explicar. Fumar, l’alimentació, el son o l’estrès crònic contribueixen a activar o silenciar gens implicats en processos d’inflamació i envelliment —el que la literatura mèdica anomena inflammaging— que es troben a la base de malalties com el Parkinson, l’Alzheimer, l’arteriosclerosi o la pròpia DMAE.

Monés va usar una metàfora per il·lustrar la relació entre genètica i estil de vida: «Si jugues al pòquer i et donen una escala de color, no cal que sàpigues jugar. Però normalment tens doble parella: si tens una genètica mitjana i et cuides, aquesta genètica et serà favorable.» Els hàbits que més protegeixen, segons va detallar, són la dieta mediterrània, l’absència de tòxics, el son suficient, l’exercici físic, la vida social activa i tenir un propòsit diari: «Activitat física, propòsit i vida social», va concloure, «i menjar bé, és clar.»